Sugata Mitra visita Madrid para presentar SOLE Spain

Sugata Mitra estará por primera vez en Madrid presentando SOLE Spain y el proyecto de investigación que se desarrollará en España a partir de Octubre de 2016. Sugata Mitra visita Madrid y con esta …

Origen: Sugata Mitra visita Madrid para presentar SOLE Spain

How do you count all the stars in the sky?

Donc no ho se pas. No sabria ni per on començar. Acabo de sentir aquesta tornada en anglès en una cançó de Nadal que estic escoltant i m’he posat a escriure. Poques estrelles veig des de casa però fa unes nits, des d’un altre lloc, en varem poder veure un munt. Es maco veure’n. Com maca va ser l’estona que varem passar tot mirant -que no comptant!

Tots en teniem una d’escollida. Aquest era el joc, aquesta era la situació: triar-ne una i estar mirant-la uns moments sense dir res tot intentant evitar, també, riure. Cal dir que la copeta que preníem hi ajudava. El fred no gaire!

‘Mireu! el diminut planeta del petit príncep’. Entre rialles i algun clatellot, al cap de qui ho va dir, va aparèixer, tot de sobte, el conte. De nou ell, en parlar de les estrelles, estava al costat de molts de nosaltres. Cal dir que feia pocs dies n’havíem parlat.

El fanaler va ser qui, aquesta vegada, es va acostar més al meu cap. He sentit moltes vegades que haig d’afluixar, haig d’escollir, haig de deixar de fer, haig de buidar per permetre entrar, haig de posar fre, haig de posar límits, haig de decidir. Haig de trobar temps! Tot un món a variar, a canviar, a renovar. En definitiva: a millorar. Com el pobre fanaler que no s’atura mai a pensar/descansar, passant-se el dia encenent i apagant el fanal ja que el dia, en el seu planeta, dura tan poc. Aquest sóc jo! però aquest ja no vull ser jo 🙂 Canvis a la vista!

Varem seguir mirant les estrelles una estoneta abans de començar a posar, de nou, gel al got. Em pregunto -va dir el Príncep – si les estrelles estan il·luminades perquè cadascú algun dia pugui trobar la seva. Mira el meu planeta. El tenim just a sobre… Però que lluny!

9fanaler1-750x400

 

 

Som-hi!

Ahir, trencant tota mena de tradicions i ritus -d’aquells als que t’enganxes per allò del que pugui passar- vaig menjar més de dotze grans de raïm. De fet en vaig estar menjant durant tot el dia i a més eren sense pinyol, que no se si són els autèntics o si tenen el mateix efecte a l’hora de portar sort.

Tampoc portava res vermell, no fos cas que de tanta sort acumulada en el meu sarró, no en quedés ni una engruna pels demés.  No vaig beure cava ennuegant-me amb un anell i no vaig ni tan sols demanar a les forces exteriors que m’omplíssin de fortuna i felicitat. Res de tot això!

Vaig dedicar estona, ahir nit, a mirar qui tenia al costat i qui no. A pensar en tots ells, els presents i els absents. A reconèixer les bones estones viscudes i passades. A dir que els estimo (ho sabeu oi que us estimo molt?). A comprendre, si més no intentar entendre, el que m’ha passat durant l’any. Vaig estar moltes estones en silenci. Només mirant, adonant-me, malgrat tot el que no va bé, de quanta fortuna ja tinc sense complir amb les tradicions. I és que l’edat, que com diuen no perdona, les vivències, les bofetades i les abraçades, els encerts i les errades, tot plegat, fa que doni gràcies per estar i ser.

Vénen, aquests dotze nous mesos, carregats de notes. Com les notes que poso a cole: de l’excel·lent a l’insuficient. Com en una classe, hi ha de tot. Hi cap tot, com en una vida. Només demano que quan rebi les notes, les sàpiga entendre, i pugui trobar la serenor en l’ànim que em faci moure endavant. Anirà bé!

I sí: em sento ple de fortuna. talment com si això del raïm funcionés.

foto.JPG

 

 

 

En Pere, el meu germà!

Fa pocs dies en Pere, el meu germà, va marxar d’aquest món per anar, de ben segur, a un de millor. A la parroquia de Sant Pere, en acomiadar-lo, vaig llegir aquest text. Són paraules sortides del cor, de dins, amb ràbia, alegria, tristesa, pau. Escrites a primera hora de dissabte; contemplant davant meu la teva absència, però tenint present el que has omplert en mi. Com en Carlitos i l’Snoopy contemplen el cel i el mar -personatges que tan t’agradaven i dels que jo, de petit, entrant a la teva habitació, t’agafava els còmics. Per això aquesta imatge. Mirant a l’infinit.

He ‘tocat’ el text. No és ben bé com es va llegir però si que té l’energia que em va portar a escriure’l. L’original, impregnat de llàgrimes de felicitat, queda pels qui hi erem.

Gràcies a tots els qui ens heu acompanyat aquests dies. Gràcies per fer-nos saber hi sou. Gràcies per estar. Gràcies pel silenci i per la paraula. Gràcies!

En Pere, el meu germà!

Poc et feies notar però ja trobem que alguna cosa ens manca. Poc parlaves, però no sabem on trobar ara la teva veu. Ocupaves el teu espai sense fer gaire soroll i ara que ens has deixat, ara que no hi ets, no sabem més que mirar el lloc. I aquest és buit.

Has marxat d’aquest món tal com eres tu. Sense soroll, sense molestar. Per una porta petita, en un sospir. I segurament sense patir. I has passat ara per una porta ben grossa, ben maca: la del cel, on t’has trobat amb el teu pare aquí a la terra i el teu pare al cel a qui tan a prop has tingut aquests darrers anys. Tots dos t’han acollit ara. I estic segur que has trobat una felicitat que no som capaços de descriure tot i que sí ens imaginem la teva cara, el teu goig, en sentir-te alegre i content. Vas passar anys de joventut a l’església aquí Sant Pere i ara hi has tornat de nou per trobar el teu espai. Has viscut temps amb els antics escoltes a qui tan estimes, amb aquests bon amics dels que ens expliques què feu. I tens amics. El teu Emili un d’ells i tots els demés. I tens veïns del carrer, i gent que et coneix i a qui tu coneixes.

I tens l’Ignasi, en Miquel, en Rufino. I tens en Badrena de qui sempre parles, i en Mariano que fa poc et va precedir. I tens amics a la Comunitat Parroquial que et trobaran a faltar.

I tens dos fills, l’Isaac i la Francesca, i un gendre, en David, ara ja si de veritat com diu la nostra mare, un cop ja els tenim casats, que no saben què està passant. Dolor i ràbia, tristesa i angoixa. Però saben et tenen per sempre. No com voldríem, però hi ets. I hi seràs. Vetlla per ells, Pere. Tens una dona que malgrat les dificultats que heu passat, t’estima. I no avui per tot plegat sinó que sempre t’ha estimat. Protegeix-la també des del cel.

I tens a la tia Càndida, a la tia Maria, a l’oncle Pepe, a l’oncle Miquel que seguiran pensant en tu. En ells hi has trobat refugi i estima. I tens cosins i cosines i em tens a mi, que t’escridasso i t’estimo. I t’escridasso ara perquè se em sents. I demano em perdonis. I t’estimo tot i que se ho saps.

I tens una mare, la teva i la meva, que encara no sap ben bé què està passant. Com les mares fan, la nostra pateix per nosaltres. Ara se que li estàs dient que per tu no cal. Ja no. Has trobat la pau. Una pau ben merescuda.

Fas aquest viatge sol ara. Però mira des del cel, en quantes persones has deixat petjada. Et podia semblar que no, però sí!

Descansa en pau, Pere!

Captura de pantalla 2015-11-01 a les 13.22.41

Sóc un professor amb tots els ets i uts!

Els meus alumnes són ja de vacances d’estiu. Van marxar divendres amb el sobre sota el braç carregat de notables, suficients i altres… No ho recordo ara mateix però crec que el fet de donar-los els resultats, les notes, veure somriures o ulls de “no entenc què ha passat”, l’he viscut ja més de vint-i-cinc vegades. Ho repeteixo cada juny amb vàries diferències: els nois i noies sempre tenen els mateixos anys i jo, cada curs, en poso un més. Amb els primers alumnes, ara amics, la “forquilla” és de cinc anys. Ara aquesta és de trenta llargs anys.

Al meu ritme vaig creixent i veig com ha canviat la relació del triangle “amorós” fill/alumne – pares – professors. Som molts els de l’ofici que procurem i fem que pares i professors siguem un sol equip per combatre, si toca, la peresa del fill/alumne. Donem suport encertat moltes vegades i fem que per ells mateixos avancin. No sempre surt bé.  L’època dels reconeixements a la feina del “profe” va quedar aparcada fa temps i ser professor no és ja aquella tasca tan reconeguda. Però, mira per on, a mi m’agrada. Amb encerts i errades, segur, però ho porto dins i ho considero vocació.

Una vocació, devoció, estima per la feina que em porta a rondinar i a riure, a entusiasmar-me i a enfadar-me, a il·lusionar-me i a tocar de peus a terra (no sempre). A renyar i a ajudar. A escoltar (molt) i a parlar (deunidó). Els qui compartiu ofici i vocació, sabeu de què us parlo.

Malgrat una baralla interna entre una part del cos, unes pastilles que no acabo de pair, uns metges que fan i desfan, una línia d’arribada que creia propera però que, mira per on, han mogut uns quilòmetres més enllà (espero arribar-hi aviat!); malgrat altres entrebancs, i malgrat això i allò, visc en positiu i amb ganes. I, seguiré, com sempre, intentant ser ordenat sense aconseguir-ho, bo amb imperfeccions, buscant, com sempre, millorar tot i, de vegades, sentir-me cansat. Al meu ritme. Amb vocació.

IMG_4186

Darrer projecte entre escoles d’aquest curs a Poznan, Polònia #youngmaltafestival

Ja he votat!

Diumenge 25. Eleccions. Un d’aquells dies en els que hi ha records que sempre tornen, un d’ells el de “pentinar” les taules i el riure que ens va fer als qui erem asseguts en una taula tot mirant les notícies; una tonteria de la que en treus un record per anys. Avui he tingut clar quina papereta agafar i posar dins el sobre. Què en faran del meu vot però? això ja no ho se. M’agradaria servís pel que he llegit, pel que he escoltat, pel que m’han dit i, per damunt de tot, pel que jo vull sigui útil. Però no ho se. Quan més se, més se que no se 🙂 i no és que sàpiga molt! El que sí se és que la temporada que ens espera d’ara al 9N serà prou “calenta”. 

Ara que ja és el final d’un any el qual, medicament, ha estat prou dur en certs moments, jo sol he decidit muntar una urna i votar jo sol per altres coses: unes de noves i altres de velles. He votat per procurar no haver de passar per tractaments que tot i que et deixen com nou et fan passar males estones; he votat per tornar a llegir, que ho tenia prou abandonat i per abandonar l’excés de missatges de mòbil que tot i ser lectura no és la que vull; per evitar viure en un patiment constant i resoldre amb fermesa el que es pugui; per escollir bé qui vull al costat; per estimar el present i els presents en la meva vida, per respectar les opinions contràries, per entendre la raó que em i ens porta a moure’ns d’una manera o d’una altra. Mireu doncs si n’he votat de coses. 

L’imatge que acompanya aquest escrit diu també molt per a mi en un dia d’eleccions: bicicletes a Oxford. Apa que no en fa de temps que hi anava! Vaig ser-hi fa pocs dies de nou amb l’escola i una bafarada del passat va tornar de cop, com avui ha tornat la de “pentinar” les taules. Un munt de coses passen i tornen. Hi haurà un motiu? per què aquest cop m’hi vaig fixar?

De vegades necessites una bona “cleca” per reaccionar.  Van bé? no ho se, tot i que intuitivament se que sí. Un pas i quiet, un moment sense moviment. Posar el peu a terra i pedalar de nou? Com ja deia en una altra entrada: atura’t per continuar! Som-hi!

 

 

 

Imatge

50 anys!

Ara que ja han passat setmanes des de la celebració i acció de gràcies pels cinquanta anys viscuts, em vénen al cap i passen per la ment, estones compartides amb els qui vàreu estar prop meu. No sabeu prou bé el que va ser i significar per a mi. Com havia demanat, el millor regal va ser beure de vosaltres, embriagar-me de mirar-vos, de sentir-vos prop meu. De tocar-vos. I de somriure veient-vos, de riure i de plorar amb vosaltres. D’agraïment, d’acolliment. Vàrem tenir estones per pensar i xerrar i, també, llegir forces texts: alguns de propis -ja sabeu dels meus “dots” d’escriptor aficionat- i d’altres extrets de llibres que he anat llegint i que en el seu punt i moment em van captivar. Un dels fragments que vàrem escoltar va ser el següent; ni el millor ni el més bo. Un d’ells. Com tots, com tu que vas llegir, com tu que vas escoltar.

En aquests dies vaig pensar en els meus amics i amigues i entre ells, vas aparèixer tu. No estaves a dalt, ni a baix, ni al mig. No encapçalaves ni acabaves la llista. No eres el número u, ni el nombre final. El que sé és que et destacaves per alguna qualitat que transmeties i amb la qual des de fa temps s’ennobleix la meva vida. Jo tampoc tinc la pretensió de ser el primer, el segon o el tercer de la llista. N’hi ha prou que em vulguis com a amic.

IMG_2417