Vuitanta dies

Mai he estat tants dies sense donar o rebre una abraçada, una d’aquelles que de tant en tant van bé, amb les que et sents còmode, satisfet, curat d’angoixes i de pors. O una carregada de rialles, de mirada tendra, de calma necessitada. I també de les que et colpejen l’espatlla, que et sacsejen tots els ossos, de les que et fan exclamar alguna paraula malsonant plena, això sí, d’estima. Necessito abraçar. Se’m fa feixuc no poder entrelligar braços i mans, no poder tocar-nos les galtes, no poder fer petons, no poder mirar-nos a molt poca distància, tan a prop com quan miro la pantalla de l’ordinador i del mòbil amb les ulleres de prop (mai millor dit).

Aquests dies en que ja he sortit més, porto la mascareta a la que, pel que ens diuen, ens haurem d’acostumar. Quan parlo amb d’altres, al supermercat, amb un amic a qui trobes al carrer, m’intento “estudiar” a mi mateix i em pregunto si entenen, si comprenen quan somric al que em diuen, quan expresso alguna ganyota amb els llavis. Que senzill sembla però no ho tinc clar. De fet, jo sóc de gesticular, de moure els braços, de tocar-me i tocar. Però ep! que ara millor no et toquis el nas, ni els llavis, ni els ulls. Coi! que a més de la mascareta ja no és que no pugui tocar als demés, és que tampoc em puc tocar! com fer entendre doncs un sentiment sense veure mitja cara? els ulls hauran de parlar a més de mirar.

Mai he estat tants dies sense fer un mos amb els amics, sense compartir pa i vi, sense sentir l’olor del perfum que porten. M’acompanyen noves amistats trobades rere pantalles de màquines connectades, més que mai, als carregadors; per cert una altra de le preguntes que em faig: sabran aquestes màquines viure sense l’endoll un cop el confinament es vagi acabant? les meves treuen fum. M’acompanya el silenci, que per necessari i obligat, alhora que buscat, s’ha convertit en un aliat.

Res. De tot és dit que aprenem. Que sapiguem cuidar-nos més els uns als altres, que fem visible la necessitat que tenim d’estimar-nos, de dir-nos, com estàs, amic meu? Vuitanta dies. I encara ens en queden uns quants.

Fotografia cedida per la família Arias Ivaldi, que han comptat cada un d’aquests vuitanta dies. Gràcies!

Sant Jordi. Llibres i roses.

Doncs no. Aquest any no puc anar a treballar; tampoc puc, en acabar la feina del dia,  mirar parades de llibres, ni comprar roses als alumnes que monten les parades al pati de l’escola, ni les puc donar a les persones que m’estimo.

Diferent. Toco els llibres que tinc per casa; a dins hi descobreixo algun paper que reconec, una olor que es fa present en la distància del temps en que el vaig llegir; en la primera pàgina d’alguns, una data -mala costum he perdut de no posar quan va passar a ser meu;  un plec en alguns dels fulls recordant-me que en aquelles pàgines hi ha quelcom que em va arribar al cor, a l’ànima o ves a saber on. LLibres més propers, llibres a qui no vaig caure bé i llibres que no m’han caigut bé. Llibres que ha estat regals i llibres que he comprat. En català, en castellà, en anglès. Fins i tot un en polonès que no se què em diu.

Me’ls miro i me n’adono de la companyia que m’han fet i fan. Homes i dones de qui he escoltat les seves històries; a qui he parlat, a qui he intentat advertir que no facin això o allò o vagin aquí o allà. Que m’han fet patir. Que m’han fet treure un somriure que no han vist i llàgrimes que he intentat amagar.  Personatges a qui he dit ‘que bé em caieu’ i d’altres a qui he enviat ben lluny de mi. Allà estan, als prestatges. Quiets, passant un Sant Jordi a casa on saben que no els vindrà cap amistat nova amb qui xerrar. Si més no, en paper. Des dels seus prestatges miraran el ‘trasto’ que hi ha al sofà on hi ha lletres sortint d’una pantalla. Noves maneres de llegir. No patiu llibres impresos en paper -els dic-  no us deixo pas. Res com vosaltres! Però aquests dies no puc portar-vos nous amics i amigues en aquest format. Ja hi tornarem.

I roses? doncs les petites, les del pati, les que cuidava la mare. Avui n’he tallat una; davant meu la tinc, davant meu us tinc.

Bona diada de Sant Jordi (confinada)!

 

 

 

 

 

Hola blog! Temps fa, que no hi dedicava temps.

Pasqua: dia d’alegria. Avui fa un mes que les escoles van tancar. Va ser el nostre primer dia a casa. I des de fa molts, a les vuit, surto a la porta de casa a aplaudir, a donar gràcies. Avui, un mes més tard, vull donar les gràcies i fer arribar aplaudiments a:

El personal sanitari. Tot. Del primer a l’últim. De qui porta el malalt a l’hospital, a qui ha de trucar als familiars per donar notícies. De qui neteja, de qui es cuida del material. De qui te cura de prendre la pressió, de qui ha de posar respiradors. De qui sosté un telèfon perquè família i malalt es vegin.

A les persones dels serveis de neteja del meu poble qui, amb precaucions, a l’hora d’esmorzar, s’asseuen als bancs prop de casa ben separats i diuen bon dia. 

Als veïns que a les vuit sortim al carrer amb un somriure i aplaudim al ritme de la cançó hit parade, ‘Resistiré’. Dono gràcies per saludar-nos amb qui no ho feia. Per trobar un gest senzill i maco i preguntar una cosa tan simple com ‘tots bé?’ 

Als pares i mares que a vegades han d’aguantar situacions estressants amb infants o adolescents a casa. No és senzill.

Al jovent, en el meu cas, alumnes de secundaria, que poc a poc se n’adonen del que vivim. Els costa. Potser no ho accepten. Però en poden parlar. Que van trobant temps en la seva hores buides per treballar, per dirigir-se a nosaltres. Per buscar confort i maques paraules plenes d’ànims. 

Als meus companys d’escola i a mi mateix, perquè som capaços de crear de gairebé el no res, tot un munt de respostes al desconegut. Treballant més que mai preparant, xerrant, intentant desxifrar el que se’ns diu que hem de fer. Em dedico uns aplaudiments per la paciència en haver d’aguantar a famílies que no entenen que això ni és culpa nostre ni tampoc ho volem; que tots n’aprenem alhora. Dedico uns aplaudiments per aquelles famílies que sí ens donen confort compartint paraules maques i  parlar abans de retornar quotes mensuals que en el nostre cas, el d’una escola concertada, ajuden a pagar sous. Sí. Dit així de fred. 

Als polítics. A tots. Que mostren a vegades les cares més fatxendes. Que no parlen clar. Que no saben dir ni concretar. No. No ens ho posen fàcil. Pels nervis que ens afegeixen, els aplaudeixo. Una prova de foc. Em pregunto si s’aturen a pensar, parlar, com ho viu un ciutadà dels de ‘a peu’. Crec que no. 

Als botiguers que posen menjar als prestatges i ens cobren en sortir. Els veig amb un somriure de protecció. Ara no hi ha farina, abans no hi havia paper higiènic. 

A qui ha perdut la feina i que encara no ha cobrat aquest mes. A ells i elles un de ben fort, molt fort. Aplaudiment a llogaters i propietaris que entenen les situacions. Als qui podrem tornar a la feina i resoldre no sense dificultat les noves situacions. 

Als amics que truquen per xerrar i truquen per veure’ns. Amb qui organitzem berenars. Amb qui em qüestiono com i quan ens tornarem a veure. 

Als qui em fan riure als grups de Whatsapp, qui, amb tanta imatge, vídeo i bromes, em col·lapsen el mòbil.  

A noves amistats que neixen del no res i amb qui de cop ets sents molt lligat. Que en acabar, ho gestionem i treballem bé.

Als polítics locals que fan el que poden. A la policia local i als mossos. Que aturin! Que multin si cal! Que avisin. Que siguin la veu de la consciència de l’inconscient. 

A qui canvia de carrer quan ens trobem i amb qui, alhora, ens diem bon dia. Als parents que envien receptes de cuina i diuen bon dia. Als amics d’estudis que ensenyen fotos de paisatges que ara trobem a faltar.

Als ocells per deixar-me sentir els seus cants tan clarament. 

A mi mateix per haver sabut estar sol. Per haver estat capaç de marcar-me horaris i complir-los. Per poder ajudar en el poc que puc a qui ho necessita. Per saber donar gràcies per tot i a tot. A companys i amics,  a qui no els demano impossibles; escoltar-los em va bé. Per la família que tinc. Es la meva. I amb tot el bo i menys bo que tenen, són els meus. Els vull i els aplaudeixo per aguantar!

A Jesús, per tal com ha dit el Papa, ser paraula en el meu silenci. Per saber que ningú em traurà l’amor que em tens i et tinc.

 IMG_0308

El regal dels reis!

Doncs sí. Els Reis de l’Orient m’han portat records; records de tota mena! de l’infantesa, d’unes festes en les que l’alegria seia al costat meu a les taules que tants anys la família organitzava, i també records de les festes d’aquests darrers anys, on ja he arribat al cap de la mateixa veient que el lloc que em pertocava per nen, ara és ocupat per nouvinguts. Alegria i il·lusió! pel passat i pel que ens ve! pel present, per l’ara en el que estem! pels meus i per mi mateix!

Dia de Reis, en aixecar-me penso en un nen petit que em dóna, a mi, creient, llum per tirar endavant. Un bon regal que agraeixo en uns instants de reflexió -també pregària. I després, el moment més sorollós: obrim regals. I entre els que m’han portat, n’hi ha un de petit, una capsa menuda: una urna! tenir-la a les mans, en versió reduïda, ha estat com recordar els Nadals passats. 1 d’octubre! quin dia! emocions, llàgrimes, silencis, riures i somriures, mirades de complicitat. Una muntanya de sensacions que no puc descriure tot i que n’he citat unes quantes. Intento explicar el viscut aquell diumenge a amics que no ho van viure i no m’és senzill. Gens ni mica. Em costa m’entenguin. Com explicar el patiment? com definir l’alegria d’haver pogut votar? Perdoneu ho compari: com explico el misteri de Nadal?

No se on ens portarà el que estem vivint ara mateix. Poc pas se jo, poc hi entenc. Però a qui tant odi té i mostra, els Reis li han d’haver portat molt carbó. Ben negre! Odiar no és agradable, no és precisament el que aquestes festes ens ensenyen. Però hi és! i ben present!

Ens en sortirem! de tot! en això treballem! Salut!

IMG_0195.JPG

 

 

Sugata Mitra visita Madrid para presentar SOLE Spain

Sugata Mitra estará por primera vez en Madrid presentando SOLE Spain y el proyecto de investigación que se desarrollará en España a partir de Octubre de 2016. Sugata Mitra visita Madrid y con esta …

Origen: Sugata Mitra visita Madrid para presentar SOLE Spain

How do you count all the stars in the sky?

Donc no ho se pas. No sabria ni per on començar. Acabo de sentir aquesta tornada en anglès en una cançó de Nadal que estic escoltant i m’he posat a escriure. Poques estrelles veig des de casa però fa unes nits, des d’un altre lloc, en varem poder veure un munt. Es maco veure’n. Com maca va ser l’estona que varem passar tot mirant -que no comptant!

Tots en teniem una d’escollida. Aquest era el joc, aquesta era la situació: triar-ne una i estar mirant-la uns moments sense dir res tot intentant evitar, també, riure. Cal dir que la copeta que preníem hi ajudava. El fred no gaire!

‘Mireu! el diminut planeta del petit príncep’. Entre rialles i algun clatellot, al cap de qui ho va dir, va aparèixer, tot de sobte, el conte. De nou ell, en parlar de les estrelles, estava al costat de molts de nosaltres. Cal dir que feia pocs dies n’havíem parlat.

El fanaler va ser qui, aquesta vegada, es va acostar més al meu cap. He sentit moltes vegades que haig d’afluixar, haig d’escollir, haig de deixar de fer, haig de buidar per permetre entrar, haig de posar fre, haig de posar límits, haig de decidir. Haig de trobar temps! Tot un món a variar, a canviar, a renovar. En definitiva: a millorar. Com el pobre fanaler que no s’atura mai a pensar/descansar, passant-se el dia encenent i apagant el fanal ja que el dia, en el seu planeta, dura tan poc. Aquest sóc jo! però aquest ja no vull ser jo 🙂 Canvis a la vista!

Varem seguir mirant les estrelles una estoneta abans de començar a posar, de nou, gel al got. Em pregunto -va dir el Príncep – si les estrelles estan il·luminades perquè cadascú algun dia pugui trobar la seva. Mira el meu planeta. El tenim just a sobre… Però que lluny!

9fanaler1-750x400

 

 

Som-hi!

Ahir, trencant tota mena de tradicions i ritus -d’aquells als que t’enganxes per allò del que pugui passar- vaig menjar més de dotze grans de raïm. De fet en vaig estar menjant durant tot el dia i a més eren sense pinyol, que no se si són els autèntics o si tenen el mateix efecte a l’hora de portar sort.

Tampoc portava res vermell, no fos cas que de tanta sort acumulada en el meu sarró, no en quedés ni una engruna pels demés.  No vaig beure cava ennuegant-me amb un anell i no vaig ni tan sols demanar a les forces exteriors que m’omplíssin de fortuna i felicitat. Res de tot això!

Vaig dedicar estona, ahir nit, a mirar qui tenia al costat i qui no. A pensar en tots ells, els presents i els absents. A reconèixer les bones estones viscudes i passades. A dir que els estimo (ho sabeu oi que us estimo molt?). A comprendre, si més no intentar entendre, el que m’ha passat durant l’any. Vaig estar moltes estones en silenci. Només mirant, adonant-me, malgrat tot el que no va bé, de quanta fortuna ja tinc sense complir amb les tradicions. I és que l’edat, que com diuen no perdona, les vivències, les bofetades i les abraçades, els encerts i les errades, tot plegat, fa que doni gràcies per estar i ser.

Vénen, aquests dotze nous mesos, carregats de notes. Com les notes que poso a cole: de l’excel·lent a l’insuficient. Com en una classe, hi ha de tot. Hi cap tot, com en una vida. Només demano que quan rebi les notes, les sàpiga entendre, i pugui trobar la serenor en l’ànim que em faci moure endavant. Anirà bé!

I sí: em sento ple de fortuna. talment com si això del raïm funcionés.

foto.JPG

 

 

 

En Pere, el meu germà!

Fa pocs dies en Pere, el meu germà, va marxar d’aquest món per anar, de ben segur, a un de millor. A la parroquia de Sant Pere, en acomiadar-lo, vaig llegir aquest text. Són paraules sortides del cor, de dins, amb ràbia, alegria, tristesa, pau. Escrites a primera hora de dissabte; contemplant davant meu la teva absència, però tenint present el que has omplert en mi. Com en Carlitos i l’Snoopy contemplen el cel i el mar -personatges que tan t’agradaven i dels que jo, de petit, entrant a la teva habitació, t’agafava els còmics. Per això aquesta imatge. Mirant a l’infinit.

He ‘tocat’ el text. No és ben bé com es va llegir però si que té l’energia que em va portar a escriure’l. L’original, impregnat de llàgrimes de felicitat, queda pels qui hi erem.

Gràcies a tots els qui ens heu acompanyat aquests dies. Gràcies per fer-nos saber hi sou. Gràcies per estar. Gràcies pel silenci i per la paraula. Gràcies!

En Pere, el meu germà!

Poc et feies notar però ja trobem que alguna cosa ens manca. Poc parlaves, però no sabem on trobar ara la teva veu. Ocupaves el teu espai sense fer gaire soroll i ara que ens has deixat, ara que no hi ets, no sabem més que mirar el lloc. I aquest és buit.

Has marxat d’aquest món tal com eres tu. Sense soroll, sense molestar. Per una porta petita, en un sospir. I segurament sense patir. I has passat ara per una porta ben grossa, ben maca: la del cel, on t’has trobat amb el teu pare aquí a la terra i el teu pare al cel a qui tan a prop has tingut aquests darrers anys. Tots dos t’han acollit ara. I estic segur que has trobat una felicitat que no som capaços de descriure tot i que sí ens imaginem la teva cara, el teu goig, en sentir-te alegre i content. Vas passar anys de joventut a l’església aquí Sant Pere i ara hi has tornat de nou per trobar el teu espai. Has viscut temps amb els antics escoltes a qui tan estimes, amb aquests bon amics dels que ens expliques què feu. I tens amics. El teu Emili un d’ells i tots els demés. I tens veïns del carrer, i gent que et coneix i a qui tu coneixes.

I tens l’Ignasi, en Miquel, en Rufino. I tens en Badrena de qui sempre parles, i en Mariano que fa poc et va precedir. I tens amics a la Comunitat Parroquial que et trobaran a faltar.

I tens dos fills, l’Isaac i la Francesca, i un gendre, en David, ara ja si de veritat com diu la nostra mare, un cop ja els tenim casats, que no saben què està passant. Dolor i ràbia, tristesa i angoixa. Però saben et tenen per sempre. No com voldríem, però hi ets. I hi seràs. Vetlla per ells, Pere. Tens una dona que malgrat les dificultats que heu passat, t’estima. I no avui per tot plegat sinó que sempre t’ha estimat. Protegeix-la també des del cel.

I tens a la tia Càndida, a la tia Maria, a l’oncle Pepe, a l’oncle Miquel que seguiran pensant en tu. En ells hi has trobat refugi i estima. I tens cosins i cosines i em tens a mi, que t’escridasso i t’estimo. I t’escridasso ara perquè se em sents. I demano em perdonis. I t’estimo tot i que se ho saps.

I tens una mare, la teva i la meva, que encara no sap ben bé què està passant. Com les mares fan, la nostra pateix per nosaltres. Ara se que li estàs dient que per tu no cal. Ja no. Has trobat la pau. Una pau ben merescuda.

Fas aquest viatge sol ara. Però mira des del cel, en quantes persones has deixat petjada. Et podia semblar que no, però sí!

Descansa en pau, Pere!

Captura de pantalla 2015-11-01 a les 13.22.41

Sóc un professor amb tots els ets i uts!

Els meus alumnes són ja de vacances d’estiu. Van marxar divendres amb el sobre sota el braç carregat de notables, suficients i altres… No ho recordo ara mateix però crec que el fet de donar-los els resultats, les notes, veure somriures o ulls de “no entenc què ha passat”, l’he viscut ja més de vint-i-cinc vegades. Ho repeteixo cada juny amb vàries diferències: els nois i noies sempre tenen els mateixos anys i jo, cada curs, en poso un més. Amb els primers alumnes, ara amics, la “forquilla” és de cinc anys. Ara aquesta és de trenta llargs anys.

Al meu ritme vaig creixent i veig com ha canviat la relació del triangle “amorós” fill/alumne – pares – professors. Som molts els de l’ofici que procurem i fem que pares i professors siguem un sol equip per combatre, si toca, la peresa del fill/alumne. Donem suport encertat moltes vegades i fem que per ells mateixos avancin. No sempre surt bé.  L’època dels reconeixements a la feina del “profe” va quedar aparcada fa temps i ser professor no és ja aquella tasca tan reconeguda. Però, mira per on, a mi m’agrada. Amb encerts i errades, segur, però ho porto dins i ho considero vocació.

Una vocació, devoció, estima per la feina que em porta a rondinar i a riure, a entusiasmar-me i a enfadar-me, a il·lusionar-me i a tocar de peus a terra (no sempre). A renyar i a ajudar. A escoltar (molt) i a parlar (deunidó). Els qui compartiu ofici i vocació, sabeu de què us parlo.

Malgrat una baralla interna entre una part del cos, unes pastilles que no acabo de pair, uns metges que fan i desfan, una línia d’arribada que creia propera però que, mira per on, han mogut uns quilòmetres més enllà (espero arribar-hi aviat!); malgrat altres entrebancs, i malgrat això i allò, visc en positiu i amb ganes. I, seguiré, com sempre, intentant ser ordenat sense aconseguir-ho, bo amb imperfeccions, buscant, com sempre, millorar tot i, de vegades, sentir-me cansat. Al meu ritme. Amb vocació.

IMG_4186

Darrer projecte entre escoles d’aquest curs a Poznan, Polònia #youngmaltafestival

Ja he votat!

Diumenge 25. Eleccions. Un d’aquells dies en els que hi ha records que sempre tornen, un d’ells el de “pentinar” les taules i el riure que ens va fer als qui erem asseguts en una taula tot mirant les notícies; una tonteria de la que en treus un record per anys. Avui he tingut clar quina papereta agafar i posar dins el sobre. Què en faran del meu vot però? això ja no ho se. M’agradaria servís pel que he llegit, pel que he escoltat, pel que m’han dit i, per damunt de tot, pel que jo vull sigui útil. Però no ho se. Quan més se, més se que no se 🙂 i no és que sàpiga molt! El que sí se és que la temporada que ens espera d’ara al 9N serà prou “calenta”. 

Ara que ja és el final d’un any el qual, medicament, ha estat prou dur en certs moments, jo sol he decidit muntar una urna i votar jo sol per altres coses: unes de noves i altres de velles. He votat per procurar no haver de passar per tractaments que tot i que et deixen com nou et fan passar males estones; he votat per tornar a llegir, que ho tenia prou abandonat i per abandonar l’excés de missatges de mòbil que tot i ser lectura no és la que vull; per evitar viure en un patiment constant i resoldre amb fermesa el que es pugui; per escollir bé qui vull al costat; per estimar el present i els presents en la meva vida, per respectar les opinions contràries, per entendre la raó que em i ens porta a moure’ns d’una manera o d’una altra. Mireu doncs si n’he votat de coses. 

L’imatge que acompanya aquest escrit diu també molt per a mi en un dia d’eleccions: bicicletes a Oxford. Apa que no en fa de temps que hi anava! Vaig ser-hi fa pocs dies de nou amb l’escola i una bafarada del passat va tornar de cop, com avui ha tornat la de “pentinar” les taules. Un munt de coses passen i tornen. Hi haurà un motiu? per què aquest cop m’hi vaig fixar?

De vegades necessites una bona “cleca” per reaccionar.  Van bé? no ho se, tot i que intuitivament se que sí. Un pas i quiet, un moment sense moviment. Posar el peu a terra i pedalar de nou? Com ja deia en una altra entrada: atura’t per continuar! Som-hi!

 

 

 

Imatge